Lluís M. Segrelles
Tots tenim addiccions i vicis. Jo, no és per presumir ni per fer-me el moix, crec que no en tinc massa, però en tinc.
Hi ha qui es torna boig (boja, millor dit, perquè la major part de les que conec amb aquest vici són dones) amb el xocolate. Ja sabem els estudis que assenyalen el xocolatl americà com un substitut o succedani del sexe, amb més avantatges i tot, si hem de fer cas a les angleses, que, en un recent estudi, indiquen que la delícia marró “no els falla”, no com fan els homes. Les preferències aplegaven al 80 per cent, si no vaig errat.
Hi ha qui no es pot deixar el porret, o el cigarret. No sé si és per manca de voluntat, però no se’n desenllapissen. I sempre els queda la gracieta atribuïda a Mark Twain, que presumia d’haver-se deixat el tabac una cinquantena de vegades.
Hi ha qui s’inclina, si pot!, pel sexe pur i dur...
Els llibres i d’altres vicis per l’estil podrien entrar en la secció de masoquisme, perquè ausades que és car.
Hi ha vicis que duren sempre, somorts, esperant el moment propici.
Però jo tinc un vici que ve cada juny, des dels meus junys adolescents. Quan mon pare, en època d’exàmens, em veia traure fum per les orelles m’agafava i se m’enduia a l’Horta de Montaverner, a un bancalet on durant uns anys tinguérem dos cirerers, un ‘mascle’ i l’altre ‘femella’, deien els entesos. I collint, i tastant, desemboiregava de debò. També em queda alguna anècdota, quan vam i sorprendre pardals de dos cames, aquelles dones de mitjana edat que passaven pel camí i en veure el roig fruit, perdien l’oremus, treien la bossa de plàstic i.... des de dins dels arbres les convidàvem a agafar-ne un grapadet.
D’aquella època em ve el delit de les cireres, de contemplar-les, d’assaborir-les i de devorar-les, compulsivament inclús. No tinc vergonya de dir-ho.
Ara el bancalet, els cirerers nostrats, l’Horta inclús, se n’ha anat en orris. Però em queda, quan aplega el mes de juny als supermercats, el dolç, àcid, saborós vici de quedar-me embadalit mirant els seus colors, i tastant el seu gust exquisit. I amb gel picat i un raig de licor de menta...Tant se’m fa que siguen del Jerte o de la Vall de Gallinera.
Encara que siga d’any en any, aquest vici ens manté vius, encara que només dure una mesada i mitja.
Servisca aquest escrit com un sentit i sincer homenatge a aquesta meravella de la natura.
Tots tenim addiccions i vicis. Jo, no és per presumir ni per fer-me el moix, crec que no en tinc massa, però en tinc.
Hi ha qui es torna boig (boja, millor dit, perquè la major part de les que conec amb aquest vici són dones) amb el xocolate. Ja sabem els estudis que assenyalen el xocolatl americà com un substitut o succedani del sexe, amb més avantatges i tot, si hem de fer cas a les angleses, que, en un recent estudi, indiquen que la delícia marró “no els falla”, no com fan els homes. Les preferències aplegaven al 80 per cent, si no vaig errat.
Hi ha qui no es pot deixar el porret, o el cigarret. No sé si és per manca de voluntat, però no se’n desenllapissen. I sempre els queda la gracieta atribuïda a Mark Twain, que presumia d’haver-se deixat el tabac una cinquantena de vegades.
Hi ha qui s’inclina, si pot!, pel sexe pur i dur...
Els llibres i d’altres vicis per l’estil podrien entrar en la secció de masoquisme, perquè ausades que és car.
Hi ha vicis que duren sempre, somorts, esperant el moment propici.
Però jo tinc un vici que ve cada juny, des dels meus junys adolescents. Quan mon pare, en època d’exàmens, em veia traure fum per les orelles m’agafava i se m’enduia a l’Horta de Montaverner, a un bancalet on durant uns anys tinguérem dos cirerers, un ‘mascle’ i l’altre ‘femella’, deien els entesos. I collint, i tastant, desemboiregava de debò. També em queda alguna anècdota, quan vam i sorprendre pardals de dos cames, aquelles dones de mitjana edat que passaven pel camí i en veure el roig fruit, perdien l’oremus, treien la bossa de plàstic i.... des de dins dels arbres les convidàvem a agafar-ne un grapadet.
D’aquella època em ve el delit de les cireres, de contemplar-les, d’assaborir-les i de devorar-les, compulsivament inclús. No tinc vergonya de dir-ho.
Ara el bancalet, els cirerers nostrats, l’Horta inclús, se n’ha anat en orris. Però em queda, quan aplega el mes de juny als supermercats, el dolç, àcid, saborós vici de quedar-me embadalit mirant els seus colors, i tastant el seu gust exquisit. I amb gel picat i un raig de licor de menta...Tant se’m fa que siguen del Jerte o de la Vall de Gallinera.
Encara que siga d’any en any, aquest vici ens manté vius, encara que només dure una mesada i mitja.
Servisca aquest escrit com un sentit i sincer homenatge a aquesta meravella de la natura.
